Nazisme, camps de concentració i ignorància.

"Spain is diferent" fins i tot en això. 

Aquesta setmana, casualment, s’han produït dos fets molt diferents però relacionats entre sí. El primer són les declaracions de la Cospedal comparant el nazisme i els escarnis (no entrarem aquí a debatre si em sembla bé o malament el mètode de la PAH). L’altre, és la commemoració de l’alliberament del camp de concentració on va sobreviure el meu avi, Buchenwald, al costat de la ciutat de Weimar (una ciutat preciosa que contrasta amb la imatge del camp).

Mª Dolores de Cospedal

Mentre que la Cospedal manifesta les seves opinions, basades en la ignorància o el cinisme, un grup d’antics deportats i els seus familiars es reuneixen cada mes d’abril per celebrar que van vèncer el nazisme i retre homenatge a aquells que no van sobreviure al malson. A banda dels protagonistes d’aquest esdeveniment, hi ha també el públic que ve a visitar el camp de concentració i les autoritats governamentals de cada país en representació de les víctimes (evidentment, al tractar-se d’un camp alemany, hi ha més representació alemanya amb membres del govern, del land i de la ciutat). El cas és que la representació espanyola i/o catalana brilla per la seva absència. Per no haver-hi, no hi ha ni una trista corona de flors. I cal precisar que si bé a Buchenwald no hi havia gaires espanyols –només uns 500– hi va sobreviure l’escriptor i exministre de cultura Jorge Semprún. No obstant, no li costaria res a l’ambaixador espanyol  fer un petit viatge en un acte com aquest (que per alguna cosa hi són els ambaixadors). És veritat que com que no hi ha càtering de sibarita, potser el pobre diplomàtic s’avorriria. Diria que en Zapatero és dels únics membres del govern que ha visitat un camp de concentració, encara que només fos en un acte històric com el 60è aniversari de l’alliberament de Mathausen (el camp on hi havia més espanyols, uns 8.000).

Camp de Concentració de Buchenwald

Tanmateix, aquest fet sobre l’absència espanyola en els actes de commemoració no és res comparat amb el tabú que tenim a Espanya amb la guerra civil, camps de concentració, postguerra i transició. A Àustria, a partir de 14 anys, tots els estudiants han d’haver visitat Mathausen al menys un cop a la vida. A Sudamèrica, poc a poc, es van rendint comptes a les dictadures cruels com la de Guatemala. A Alemanya, estar prohibit negar l’Holocaust i fer declaracions gratuïtes sobre el nazisme. A França, és festiu el dia que es va acabar la II Guerra Mundial. En canvi, a Espanya, hem d’aguantar programes com els de Intereconomia, les declaracions insultants de la Cospedal, el qualificatiu de nazi pels catalans independentistes... I encara és hora que es pugui fer de manera apropiada l’exhumació dels cossos en les fosses comunes o la creació d’un museu nacional sobre la Guerra Civil.

Dues preguntes em venen al cap. Perquè la generació anterior a la meva els hi va fer por passar comptes amb el franquisme? Perquè nosaltres no plantem més cara? Ah sí, és veritat, perquè primer cal parlar de la crisi...