La tercera generació dels presoners de Buchenwald

Foto de Margaret Bourke-White

Pels qui no ho sàpiguen, Buchenwald és un camp de concentració alemany, situat a prop de Weimar, una petita ciutat que va veure néixer als anys 30 la malaurada República de Weimar. Els nazis van obrir-lo al 1937, és a dir, abans de la guerra i precisament per estar situat al centre d'Alemanya, va ser dels últims camps en ser alliberat pels americans al 1945.

Buchenwald és avui un museu que il•lustra el que van viure milers de presoners, com el meu avi, Marcel•lí Garriga. Com altres llocs emblemàtics, Buchenwald es manté avui per recordar el que va passar i així, promoure la memòria històrica. Tanmateix, és poc coneguda la vessant política d’alguns camps de concentració, ja que avui s’identifiquen tots els camps amb les víctimes jueves. És cert que a Buchenwald hi van morir molts jueus, però l’objectiu del camp era més aviat esclavitzar tots els deportats per a fer treballs forçats en les fàbriques del voltant del camp. Molts dels presoners eren resistents i polítics, sobretot abans de la guerra ja que la majoria de deportats eren comunistes alemanys. Això explica perquè, cap al final de la guerra, s'havia organitzat una certa resistència i boicot contra els nazis. El polític francès del Front Populaire Léon Blum, Edouard Daladier, primer ministre francès, el diplomàtic i escriptor Herman Hesse (mort recentment), el ministre de cultura del govern espanyol Jorge Semprún són alguns dels noms més coneguts que van passar pel camp.

No obstant, el llegat de Buchenwald no és fàcil de gestionar. Amb la unificació d’Alemanya, el camp va quedar en territori de la RDA, i ironies de la vida, els soviètics el van utilitzar fins al 1950 com a presó pels opositors al règim comunista. Desprès, entre el 1950 i la reunificació, Buchenwald va ser el símbol comunista de la lluita contra el feixisme, amb un memorial d’arquitectura totalment soviètica on hi ha representats les figures d’ obrers i pagesos armats. Des de la unificació, s’ha volgut diluir aquest rol polític del camp, i s’ha emfatitzat la presència dels deportats jueus.  

Avui, hi ha diverses associacions lligades a Buchenwald que es dediquen a promoure la memòria històrica. Jo us parlaré de la Third Generation Buchenwald (TGB), formada per joves d’arreu del món (alguns som familiars d’ex-presoners) implicats d’alguna manera amb el camp. És doncs, una associació internacional que busca organitzar activitats itinerants per als països d’origen de cada membre. Entre tots som una colla que venim d’Alemanya, Canadà, Catalunya, Eslovènia, Noruega, Polònia, Romania i Rússia. Segons l’antic deportat francès Bertrand Herz, president del Comitè Internacional de Buchenwald (comitè creat pels deportats en la clandestinitat), la raó de ser de la TGB és "We, the survivors, are not going to live forever. You, the young, are not only the preservers of our legacy, you also embody our hope for a peaceful world – the kind of world we have always hoped for."

El primer projecte de la TGB és la organització d’una exposició multi-disciplinària sobre camp sota el nom “Exploring the past and shaping the future”. La idea és fer una exposició itinerant que circuli, de moment, per Alemanya, Romania i Espanya. L’exposició contindrà obres d’art, material històric, entrevistes amb supervivents i fotografies. Si voleu col•laborar amb nosaltres, hem obert una pàgina de micro-founding: http://bit.ly/134dmdx

Se sent molt a parlar de la importància de preservar la memòria històrica, i se’n fan moltes d’activitats en aquest sentit. Tanmateix, a Espanya, sembla que per més activitats que hi hagin, el franquisme encara està enquistat en el sistema. La polèmica de les fosses comunes, les subvencions públiques del Valle de los Caídos i la Fundación Francisco Franco, la banalització de la paraula nazi, la proliferació de mitjans antidemocràtics (La Gaceta, Alerta Digital, Intereconomía...), són els exemples més significatius d’una època que encara no ha mort.