La tercera generació dels presoners de Buchenwald

Foto de Margaret Bourke-White

Pels qui no ho sàpiguen, Buchenwald és un camp de concentració alemany, situat a prop de Weimar, una petita ciutat que va veure néixer als anys 30 la malaurada República de Weimar. Els nazis van obrir-lo al 1937, és a dir, abans de la guerra i precisament per estar situat al centre d'Alemanya, va ser dels últims camps en ser alliberat pels americans al 1945.

Buchenwald és avui un museu que il•lustra el que van viure milers de presoners, com el meu avi, Marcel•lí Garriga. Com altres llocs emblemàtics, Buchenwald es manté avui per recordar el que va passar i així, promoure la memòria històrica. Tanmateix, és poc coneguda la vessant política d’alguns camps de concentració, ja que avui s’identifiquen tots els camps amb les víctimes jueves. És cert que a Buchenwald hi van morir molts jueus, però l’objectiu del camp era més aviat esclavitzar tots els deportats per a fer treballs forçats en les fàbriques del voltant del camp. Molts dels presoners eren resistents i polítics, sobretot abans de la guerra ja que la majoria de deportats eren comunistes alemanys. Això explica perquè, cap al final de la guerra, s'havia organitzat una certa resistència i boicot contra els nazis. El polític francès del Front Populaire Léon Blum, Edouard Daladier, primer ministre francès, el diplomàtic i escriptor Herman Hesse (mort recentment), el ministre de cultura del govern espanyol Jorge Semprún són alguns dels noms més coneguts que van passar pel camp.

No obstant, el llegat de Buchenwald no és fàcil de gestionar. Amb la unificació d’Alemanya, el camp va quedar en territori de la RDA, i ironies de la vida, els soviètics el van utilitzar fins al 1950 com a presó pels opositors al règim comunista. Desprès, entre el 1950 i la reunificació, Buchenwald va ser el símbol comunista de la lluita contra el feixisme, amb un memorial d’arquitectura totalment soviètica on hi ha representats les figures d’ obrers i pagesos armats. Des de la unificació, s’ha volgut diluir aquest rol polític del camp, i s’ha emfatitzat la presència dels deportats jueus.  

Avui, hi ha diverses associacions lligades a Buchenwald que es dediquen a promoure la memòria històrica. Jo us parlaré de la Third Generation Buchenwald (TGB), formada per joves d’arreu del món (alguns som familiars d’ex-presoners) implicats d’alguna manera amb el camp. És doncs, una associació internacional que busca organitzar activitats itinerants per als països d’origen de cada membre. Entre tots som una colla que venim d’Alemanya, Canadà, Catalunya, Eslovènia, Noruega, Polònia, Romania i Rússia. Segons l’antic deportat francès Bertrand Herz, president del Comitè Internacional de Buchenwald (comitè creat pels deportats en la clandestinitat), la raó de ser de la TGB és "We, the survivors, are not going to live forever. You, the young, are not only the preservers of our legacy, you also embody our hope for a peaceful world – the kind of world we have always hoped for."

El primer projecte de la TGB és la organització d’una exposició multi-disciplinària sobre camp sota el nom “Exploring the past and shaping the future”. La idea és fer una exposició itinerant que circuli, de moment, per Alemanya, Romania i Espanya. L’exposició contindrà obres d’art, material històric, entrevistes amb supervivents i fotografies. Si voleu col•laborar amb nosaltres, hem obert una pàgina de micro-founding: http://bit.ly/134dmdx

Se sent molt a parlar de la importància de preservar la memòria històrica, i se’n fan moltes d’activitats en aquest sentit. Tanmateix, a Espanya, sembla que per més activitats que hi hagin, el franquisme encara està enquistat en el sistema. La polèmica de les fosses comunes, les subvencions públiques del Valle de los Caídos i la Fundación Francisco Franco, la banalització de la paraula nazi, la proliferació de mitjans antidemocràtics (La Gaceta, Alerta Digital, Intereconomía...), són els exemples més significatius d’una època que encara no ha mort. 

Publicitat

Avui, en comptes d'escriure, em limitaré a compartir algunes campanyes de publicitat que més m'han sorprès. Que cadascú triï la que vulgui.

"Si hacemos a la Cruz Roja más grande, los problemas serán más pequeños. Tú me haces grande".

Campanya de la Creu Roja Mèxic. Agència JWT, Mèxic.

"Canviar de cabell és canviar de joc".
Campanya contra els tabús del càncer. Agència Babel per a Rose "le cancer au fémini et sans tabous". França

"Sense llibertat d'informació, no hi ha contra-poder."
Campanya de Reporter sans Frontières per al 3 de maig, dia mundial de la llibertat de premsa. Agència BETC França.

"Hi ha coses que no es poden tapar. Lluitant junts contra l'abús a les dones."
Campanya de King Khalid Foundation. Agència Memac Ogilvy, Aràbia Saudita.

"Ajuda a Starlight a donar als nens malalts alguna cosa que necessiten desesperadament. Una raó per somriure."
Campanya de la ONG Starlight. Agència George Patterson Y&R, Australia

Anar a fer un brunch un diumenge qualsevol

Tard o d’hora havia de provar aquesta moda anglosaxona, tradició americana des del segle XIX i nova tendència en els bars del nostre país.

La veritat és que em pensava que era un àpat per aquells que es lleven tard i se’ls hi ajunta l’esmorzar amb l’hora de dinar (tenint en compte que a tot arreu menys a casa nostra menys es dina a les 12h del migdia). Però es veu que també és una excusa per agafar una castanya que et duri tot el dia. Desprès de beure’t un cafè, es continua l’àpat amb un còctel. El més apreciat és el “Mimosa”: xampany amb suc de taronja, però també hi ha el mític “Bloody Mary” o el “Bellini” (una barreja de préssec i xampany).

Com que els americans són molt exagerats amb el menjar, ja us podeu imaginar tot el que poden devorar! Ous remenats amb bacon i torrades, mató amb fruits secs, pa de pessic, magdalenes, scones amb melmelada, salmó, quiches,  salsitxes, pastís de pastanaga, cheesecake, fruita, arengades... En fi, el que vulgueu! 

Tot i que jo ho adaptaria més aviat a l’hora del berenar, és una bona excusa per començar el dia amb els amics, o per  fer-se durar l’esmorzar llegint el diari en una terrassa on toqui el sol. És agradable fer el brunch, menges com el dinar familiar del diumenge però sense acabar a les cinc de la tarda. Tanmateix, potser prefereixo fer el vermut. Personalment, m’agrada més el una copa de vermut amb una oliva dins que el xampany, i també em ve més de gust una bosseta de patates i uns berberechos  que uns ous ferrats, però això ja va a gustos. 

Nòmades

Avui, es fa estrany trobar-se amb una colla de joves on no hi hagi algun d’ells que hagi marxat a l’estranger a buscar-se la vida. Les xifres són al·lucinants: només a Alemanya van arribar uns 30.000 espanyols al 2012[1]. Per altra banda, observem que hi ha un gran nombre d’immigrants que tornen al seu país d’origen (mal que mal, val més estar-se a casa).

No obstant, això no és un fet nou! Si ens posem a estudiar la història, veurem com la humanitat ha viatjat d’una banda a l’altra buscant aliments i/o refugi, és a dir sobreviure. Al segle XIX, es van arribar a les xifres més altes d’immigració: es calcula que uns 50 milions d’europeus van fugir de la misèria i de les revoltes socials, cap Amèrica, on esperaven fer-hi fortuna. És una xifra enorme, però en realitat es calcula que només un 3,5% de la població mundial del segle XIX era immigrant. Avui, però, aquesta xifra ha baixat fins al 2,5%, fet paradoxal donat les facilitats en el transport i la comunicació actuals.

El cas és que –simplificant molt– abans anàvem darrera la cacera i ara anem darrera una oportunitat de treball. La immigració és inherent a la història de la humanitat, i per tant trobo que no cal estranyar-se tant si els joves emigrem a l’estranger. De fet, a Espanya no s’ha deixat mai d’emigrar perquè durant el franquisme hi ha havien molts espanyols que venien a Catalunya i molts catalans que marxaven a Europa. És més, segur que hi ha molts exemples de fills d’immigrants espanyols nascuts a Catalunya que marxen a l’estranger a buscar el que els seu pares o avis van buscar anys enrere.

Personalment, emigrar no ha suposat cap fet traumàtic ni angoixant. Al contrari, m’agrada massa viatjar com per voler-me quedar a casa encara que la situació econòmica sigui favorable. Tanmateix, voldria remarcar una cosa. Si bé els fluxos migratoris són freqüents i normals (i per tant no haurien d’estranyar-nos), cal precisar que és molt legítim poder trobar oportunitats a casa seva sense haver d’emigrar. Quan l’emigració esdevé una obligació, estem davant d’una “cagada” de l’Estat ja que no pot vetllar pel benestar dels seus ciutadans. De moment, trobo que encara estem de bon humor davant del fet que milers de joves professionals marxin. Però arribarà un moment en que ja no estarem de bon humor, ja no ens farà gràcia que els nostres fills marxin, ja no ens farà gràcia veure que tal o tal persona viu més bé a fora que a casa, que l’Estat envelleixi i que hagi lapidat uns diners en formació i universitat que s’estan aprofitant a fora. I llavors què farem?

---

[1] web del 324: http://www.telenoticies.com/noticia/2111434/economia/La-crisi-dispara-un-45-els-espanyols-que-marxen-cap-a-Alemanya

El comerç d'esclaus no té lloc en els llibres de text.

"Porta de non retorn" a Benin

L’assignatura d’Història sempre em va interessar, alguns períodes més que d’altres, però sempre m’agradava escoltar com un fet anava portant a l’altre. Per a mi la història tenia un sentit propi i coherent, una lògica que no hi sabia trobar, per exemple, en les matemàtiques o la física. No obstant, l’única pega que té aquesta assignatura és la seva subjectivitat, o millor dit, la subjectivitat del professor. La història és la que és i no es pot canviar, però sí que es poden amagar certs fets que representen la vergonya del país estudiat.

Avui m’agradaria parlar de l’oblit en els nostres llibres de text sobre el tràfic d’esclaus perpetrat per Europa fins a finals del segle XIX. L’esclavitud era (i encara és) una pràctica molt comú de domini d’una persona sobre l’altre. Més vella que l’anar peu (que diria la meva mare), ja que abans de Crist, els filòsofs i demòcrates grecs ja en tenien. El punt més àlgid, com sabeu, és el tràfic d’africans cap a les colònies americanes. La demanda de negres era proporcional al nombre d’indis que quedaven en la colònia: a Haití per exemple no en va quedar ni un i per tant es va haver de repoblar tota l’illa amb població africana per a cultivar-hi cafè i sucre. Dit això, voldria precisar un punt: quan hi ha un individu que compra, sempre hi ha un individu que ven. Els europeus compraven, però eren els propis africans que es van vendre entre ells. I de fet, ja es venien abans que vinguessin els europeus a intercanviar aquesta mà d’obra barata per joies i seda.

Perquè els llibres de text no parlen sobre aquest fet? He cursat assignatures d’Història des dels 10 anys fins a la carrera, en català, castellà i francès (perquè com alguns saben he estudiat en una escola francesa) i mai hem estudiat com de cop i volta sorgeix aquest comerç tan lucratiu. Des de 1492 fins a finals del XIX, el tràfic d’esclaus era un font d’ingressos enorme que va permetre el desenvolupament econòmic de l’Europa colonial. 

Durant 4 segles, es calcula que 11 milions d’africans van ser segrestats i torturats des de les seves terres fins al punt de destinació. Ara bé, en els instituts no s’estudia. Molt parlar de la revolució industrial i de la lluita de classes, però silenci absolut quan es parla del paper d’Espanya, França o Anglaterra en el comerç d’esclaus. Ens sabem la guerra civil espanyola i la II Guerra Mundial, però ignorem que durant 4 segles, Europa ha contribuït a despoblar un continent. És més, si busquem informació pel nostre compte sobre els catalans de les ciutats “indianes” sabrem que es van “enriquir ràpidament” i desprès trobarem una petita frase sobre el tràfic triangular d’esclaus. 

Aquest oblit ens porta a la ignorància i a la hipocresia. Hipocresia? Sí. Només cal veure com expliquem la història dels “indianos” vilanovins que van fer fortuna a les Amèriques. Em sembla recordar que tenim una estàtua a la plaça de la Vila, d’un vilanoví il·lustre, alcalde de Matances, Cuba, colònia espanyola fins el 1898 i on es va abolir l’esclavitud al 1886. Tanta vergonya ens fa que no en podem ni parlar? 

Què valen els morts americans comparat amb els altres?

Ja pot haver-hi un terratrèmol a Iran de 7,8 graus i 45 morts, com una guerra civil a Síria, que els 3 morts de Boston ocuparan més planes de diaris i minuts de tele. Perquè? Com és que els mitjans es concentren més en les tragèdies dels Estats Units, com la marató de Boston o els nens de l’escola de Newton? És per respondre a l’interès dels telespectadors?  És veritat que ens interessen més les víctimes americanes?

Ciutadans de Síria davant d'un panorama desolador

Ja sé que els Estats Units són el melic del món, i que com a “amo del món” hem d’acceptar la cobertura mediàtica que se'ls hi fa. Cosa que passa, cosa que ens assabentem  De fet, coneixem més la cultura americana que la del país del costat (perquè algú sap tan de Portugal com dels Estats Units?), i això és una llàstima perquè no és recíproc.

Tanmateix, aquesta setmana hi ha hagut dos terratrèmols: un a la frontera de Pakistan i Iran, i l’altre a la Xina. Desprès, tenim a Síria un pollastre monumental amb el boig que tenen per dictador. I per no parlar del conflicte de Mali o del cop d’Estat de la República Centreafricana. Ara bé, els 3 morts de Boston i la persecució dels assassins ha ocupat tot l’espai informatiu possible. De fet, només sabem el què passa als països del Tercer Món, quan hi ha algun individu blanc que ha estat segrestat o víctima d'un desastre natural. És aleshores quan, potser, els mitjans es decideixen a explicar que hi ha algun conflicte en un d'aquests països llunyans. No ho dubteu, això de Síria, està de moda, de mica en mica anirà desapareixent dels mitjans. Però les víctimes americanes sempre estaran a primera plana. 

Certament, el lloc de naixement determina el valor de la teva vida. 

Nazisme, camps de concentració i ignorància.

"Spain is diferent" fins i tot en això. 

Aquesta setmana, casualment, s’han produït dos fets molt diferents però relacionats entre sí. El primer són les declaracions de la Cospedal comparant el nazisme i els escarnis (no entrarem aquí a debatre si em sembla bé o malament el mètode de la PAH). L’altre, és la commemoració de l’alliberament del camp de concentració on va sobreviure el meu avi, Buchenwald, al costat de la ciutat de Weimar (una ciutat preciosa que contrasta amb la imatge del camp).

Mª Dolores de Cospedal

Mentre que la Cospedal manifesta les seves opinions, basades en la ignorància o el cinisme, un grup d’antics deportats i els seus familiars es reuneixen cada mes d’abril per celebrar que van vèncer el nazisme i retre homenatge a aquells que no van sobreviure al malson. A banda dels protagonistes d’aquest esdeveniment, hi ha també el públic que ve a visitar el camp de concentració i les autoritats governamentals de cada país en representació de les víctimes (evidentment, al tractar-se d’un camp alemany, hi ha més representació alemanya amb membres del govern, del land i de la ciutat). El cas és que la representació espanyola i/o catalana brilla per la seva absència. Per no haver-hi, no hi ha ni una trista corona de flors. I cal precisar que si bé a Buchenwald no hi havia gaires espanyols –només uns 500– hi va sobreviure l’escriptor i exministre de cultura Jorge Semprún. No obstant, no li costaria res a l’ambaixador espanyol  fer un petit viatge en un acte com aquest (que per alguna cosa hi són els ambaixadors). És veritat que com que no hi ha càtering de sibarita, potser el pobre diplomàtic s’avorriria. Diria que en Zapatero és dels únics membres del govern que ha visitat un camp de concentració, encara que només fos en un acte històric com el 60è aniversari de l’alliberament de Mathausen (el camp on hi havia més espanyols, uns 8.000).

Camp de Concentració de Buchenwald

Tanmateix, aquest fet sobre l’absència espanyola en els actes de commemoració no és res comparat amb el tabú que tenim a Espanya amb la guerra civil, camps de concentració, postguerra i transició. A Àustria, a partir de 14 anys, tots els estudiants han d’haver visitat Mathausen al menys un cop a la vida. A Sudamèrica, poc a poc, es van rendint comptes a les dictadures cruels com la de Guatemala. A Alemanya, estar prohibit negar l’Holocaust i fer declaracions gratuïtes sobre el nazisme. A França, és festiu el dia que es va acabar la II Guerra Mundial. En canvi, a Espanya, hem d’aguantar programes com els de Intereconomia, les declaracions insultants de la Cospedal, el qualificatiu de nazi pels catalans independentistes... I encara és hora que es pugui fer de manera apropiada l’exhumació dels cossos en les fosses comunes o la creació d’un museu nacional sobre la Guerra Civil.

Dues preguntes em venen al cap. Perquè la generació anterior a la meva els hi va fer por passar comptes amb el franquisme? Perquè nosaltres no plantem més cara? Ah sí, és veritat, perquè primer cal parlar de la crisi...