domingo, 12 de mayo de 2013

Anar a fer un brunch un diumenge qualsevol

Tard o d’hora havia de provar aquesta moda anglosaxona, tradició americana des del segle XIX i nova tendència en els bars del nostre país.

La veritat és que em pensava que era un àpat per aquells que es lleven tard i se’ls hi ajunta l’esmorzar amb l’hora de dinar (tenint en compte que a tot arreu menys a casa nostra menys es dina a les 12h del migdia). Però es veu que també és una excusa per agafar una castanya que et duri tot el dia. Desprès de beure’t un cafè, es continua l’àpat amb un còctel. El més apreciat és el “Mimosa”: xampany amb suc de taronja, però també hi ha el mític “Bloody Mary” o el “Bellini” (una barreja de préssec i xampany).
Com que els americans són molt exagerats amb el menjar, ja us podeu imaginar tot el que poden devorar! Ous remenats amb bacon i torrades, mató amb fruits secs, pa de pessic, magdalenes, scones amb melmelada, salmó, quiches,  salsitxes, pastís de pastanaga, cheesecake, fruita, arengades... En fi, el que vulgueu! 

Tot i que jo ho adaptaria més aviat a l’hora del berenar, és una bona excusa per començar el dia amb els amics, o per  fer-se durar l’esmorzar llegint el diari en una terrassa on toqui el sol. És agradable fer el brunch, menges com el dinar familiar del diumenge però sense acabar a les cinc de la tarda. Tanmateix, potser prefereixo fer el vermut. Personalment, m’agrada més el una copa de vermut amb una oliva dins que el xampany, i també em ve més de gust una bosseta de patates i uns berberechos  que uns ous ferrats, però això ja va a gustos. 

miércoles, 8 de mayo de 2013

Nòmades


Avui, es fa estrany trobar-se amb una colla de joves on no hi hagi algun d’ells que hagi marxat a l’estranger a buscar-se la vida. Les xifres són al·lucinants: només a Alemanya van arribar uns 30.000 espanyols al 2012[1]. Per altra banda, observem que hi ha un gran nombre d’immigrants que tornen al seu país d’origen (mal que mal, val més estar-se a casa).
No obstant, això no és un fet nou! Si ens posem a estudiar la història, veurem com la humanitat ha viatjat d’una banda a l’altra buscant aliments i/o refugi, és a dir sobreviure. Al segle XIX, es van arribar a les xifres més altes d’immigració: es calcula que uns 50 milions d’europeus van fugir de la misèria i de les revoltes socials, cap Amèrica, on esperaven fer-hi fortuna. És una xifra enorme, però en realitat es calcula que només un 3,5% de la població mundial del segle XIX era immigrant. Avui, però, aquesta xifra ha baixat fins al 2,5%, fet paradoxal donat les facilitats en el transport i la comunicació actuals.
El cas és que –simplificant molt– abans anàvem darrera la cacera i ara anem darrera una oportunitat de treball. La immigració és inherent a la història de la humanitat, i per tant trobo que no cal estranyar-se tant si els joves emigrem a l’estranger. De fet, a Espanya no s’ha deixat mai d’emigrar perquè durant el franquisme hi ha havien molts espanyols que venien a Catalunya i molts catalans que marxaven a Europa. És més, segur que hi ha molts exemples de fills d’immigrants espanyols nascuts a Catalunya que marxen a l’estranger a buscar el que els seu pares o avis van buscar anys enrere.

Personalment, emigrar no ha suposat cap fet traumàtic ni angoixant. Al contrari, m’agrada massa viatjar com per voler-me quedar a casa encara que la situació econòmica sigui favorable. Tanmateix, voldria remarcar una cosa. Si bé els fluxos migratoris són freqüents i normals (i per tant no haurien d’estranyar-nos), cal precisar que és molt legítim poder trobar oportunitats a casa seva sense haver d’emigrar. Quan l’emigració esdevé una obligació, estem davant d’una “cagada” de l’Estat ja que no pot vetllar pel benestar dels seus ciutadans. De moment, trobo que encara estem de bon humor davant del fet que milers de joves professionals marxin. Però arribarà un moment en que ja no estarem de bon humor, ja no ens farà gràcia que els nostres fills marxin, ja no ens farà gràcia veure que tal o tal persona viu més bé a fora que a casa, que l’Estat envelleixi i que hagi lapidat uns diners en formació i universitat que s’estan aprofitant a fora. I llavors què farem?





[1] web del 324: http://www.telenoticies.com/noticia/2111434/economia/La-crisi-dispara-un-45-els-espanyols-que-marxen-cap-a-Alemanya