El comerç d'esclaus no té lloc en els llibres de text.

"Porta de non retorn" a Benin

L’assignatura d’Història sempre em va interessar, alguns períodes més que d’altres, però sempre m’agradava escoltar com un fet anava portant a l’altre. Per a mi la història tenia un sentit propi i coherent, una lògica que no hi sabia trobar, per exemple, en les matemàtiques o la física. No obstant, l’única pega que té aquesta assignatura és la seva subjectivitat, o millor dit, la subjectivitat del professor. La història és la que és i no es pot canviar, però sí que es poden amagar certs fets que representen la vergonya del país estudiat.

Avui m’agradaria parlar de l’oblit en els nostres llibres de text sobre el tràfic d’esclaus perpetrat per Europa fins a finals del segle XIX. L’esclavitud era (i encara és) una pràctica molt comú de domini d’una persona sobre l’altre. Més vella que l’anar peu (que diria la meva mare), ja que abans de Crist, els filòsofs i demòcrates grecs ja en tenien. El punt més àlgid, com sabeu, és el tràfic d’africans cap a les colònies americanes. La demanda de negres era proporcional al nombre d’indis que quedaven en la colònia: a Haití per exemple no en va quedar ni un i per tant es va haver de repoblar tota l’illa amb població africana per a cultivar-hi cafè i sucre. Dit això, voldria precisar un punt: quan hi ha un individu que compra, sempre hi ha un individu que ven. Els europeus compraven, però eren els propis africans que es van vendre entre ells. I de fet, ja es venien abans que vinguessin els europeus a intercanviar aquesta mà d’obra barata per joies i seda.

Perquè els llibres de text no parlen sobre aquest fet? He cursat assignatures d’Història des dels 10 anys fins a la carrera, en català, castellà i francès (perquè com alguns saben he estudiat en una escola francesa) i mai hem estudiat com de cop i volta sorgeix aquest comerç tan lucratiu. Des de 1492 fins a finals del XIX, el tràfic d’esclaus era un font d’ingressos enorme que va permetre el desenvolupament econòmic de l’Europa colonial. 

Durant 4 segles, es calcula que 11 milions d’africans van ser segrestats i torturats des de les seves terres fins al punt de destinació. Ara bé, en els instituts no s’estudia. Molt parlar de la revolució industrial i de la lluita de classes, però silenci absolut quan es parla del paper d’Espanya, França o Anglaterra en el comerç d’esclaus. Ens sabem la guerra civil espanyola i la II Guerra Mundial, però ignorem que durant 4 segles, Europa ha contribuït a despoblar un continent. És més, si busquem informació pel nostre compte sobre els catalans de les ciutats “indianes” sabrem que es van “enriquir ràpidament” i desprès trobarem una petita frase sobre el tràfic triangular d’esclaus. 

Aquest oblit ens porta a la ignorància i a la hipocresia. Hipocresia? Sí. Només cal veure com expliquem la història dels “indianos” vilanovins que van fer fortuna a les Amèriques. Em sembla recordar que tenim una estàtua a la plaça de la Vila, d’un vilanoví il·lustre, alcalde de Matances, Cuba, colònia espanyola fins el 1898 i on es va abolir l’esclavitud al 1886. Tanta vergonya ens fa que no en podem ni parlar? 

Què valen els morts americans comparat amb els altres?

Ja pot haver-hi un terratrèmol a Iran de 7,8 graus i 45 morts, com una guerra civil a Síria, que els 3 morts de Boston ocuparan més planes de diaris i minuts de tele. Perquè? Com és que els mitjans es concentren més en les tragèdies dels Estats Units, com la marató de Boston o els nens de l’escola de Newton? És per respondre a l’interès dels telespectadors?  És veritat que ens interessen més les víctimes americanes?

Ciutadans de Síria davant d'un panorama desolador

Ja sé que els Estats Units són el melic del món, i que com a “amo del món” hem d’acceptar la cobertura mediàtica que se'ls hi fa. Cosa que passa, cosa que ens assabentem  De fet, coneixem més la cultura americana que la del país del costat (perquè algú sap tan de Portugal com dels Estats Units?), i això és una llàstima perquè no és recíproc.

Tanmateix, aquesta setmana hi ha hagut dos terratrèmols: un a la frontera de Pakistan i Iran, i l’altre a la Xina. Desprès, tenim a Síria un pollastre monumental amb el boig que tenen per dictador. I per no parlar del conflicte de Mali o del cop d’Estat de la República Centreafricana. Ara bé, els 3 morts de Boston i la persecució dels assassins ha ocupat tot l’espai informatiu possible. De fet, només sabem el què passa als països del Tercer Món, quan hi ha algun individu blanc que ha estat segrestat o víctima d'un desastre natural. És aleshores quan, potser, els mitjans es decideixen a explicar que hi ha algun conflicte en un d'aquests països llunyans. No ho dubteu, això de Síria, està de moda, de mica en mica anirà desapareixent dels mitjans. Però les víctimes americanes sempre estaran a primera plana. 

Certament, el lloc de naixement determina el valor de la teva vida. 

Nazisme, camps de concentració i ignorància.

"Spain is diferent" fins i tot en això. 

Aquesta setmana, casualment, s’han produït dos fets molt diferents però relacionats entre sí. El primer són les declaracions de la Cospedal comparant el nazisme i els escarnis (no entrarem aquí a debatre si em sembla bé o malament el mètode de la PAH). L’altre, és la commemoració de l’alliberament del camp de concentració on va sobreviure el meu avi, Buchenwald, al costat de la ciutat de Weimar (una ciutat preciosa que contrasta amb la imatge del camp).

Mª Dolores de Cospedal

Mentre que la Cospedal manifesta les seves opinions, basades en la ignorància o el cinisme, un grup d’antics deportats i els seus familiars es reuneixen cada mes d’abril per celebrar que van vèncer el nazisme i retre homenatge a aquells que no van sobreviure al malson. A banda dels protagonistes d’aquest esdeveniment, hi ha també el públic que ve a visitar el camp de concentració i les autoritats governamentals de cada país en representació de les víctimes (evidentment, al tractar-se d’un camp alemany, hi ha més representació alemanya amb membres del govern, del land i de la ciutat). El cas és que la representació espanyola i/o catalana brilla per la seva absència. Per no haver-hi, no hi ha ni una trista corona de flors. I cal precisar que si bé a Buchenwald no hi havia gaires espanyols –només uns 500– hi va sobreviure l’escriptor i exministre de cultura Jorge Semprún. No obstant, no li costaria res a l’ambaixador espanyol  fer un petit viatge en un acte com aquest (que per alguna cosa hi són els ambaixadors). És veritat que com que no hi ha càtering de sibarita, potser el pobre diplomàtic s’avorriria. Diria que en Zapatero és dels únics membres del govern que ha visitat un camp de concentració, encara que només fos en un acte històric com el 60è aniversari de l’alliberament de Mathausen (el camp on hi havia més espanyols, uns 8.000).

Camp de Concentració de Buchenwald

Tanmateix, aquest fet sobre l’absència espanyola en els actes de commemoració no és res comparat amb el tabú que tenim a Espanya amb la guerra civil, camps de concentració, postguerra i transició. A Àustria, a partir de 14 anys, tots els estudiants han d’haver visitat Mathausen al menys un cop a la vida. A Sudamèrica, poc a poc, es van rendint comptes a les dictadures cruels com la de Guatemala. A Alemanya, estar prohibit negar l’Holocaust i fer declaracions gratuïtes sobre el nazisme. A França, és festiu el dia que es va acabar la II Guerra Mundial. En canvi, a Espanya, hem d’aguantar programes com els de Intereconomia, les declaracions insultants de la Cospedal, el qualificatiu de nazi pels catalans independentistes... I encara és hora que es pugui fer de manera apropiada l’exhumació dels cossos en les fosses comunes o la creació d’un museu nacional sobre la Guerra Civil.

Dues preguntes em venen al cap. Perquè la generació anterior a la meva els hi va fer por passar comptes amb el franquisme? Perquè nosaltres no plantem més cara? Ah sí, és veritat, perquè primer cal parlar de la crisi...

La independència de Catalunya vista des de França

Opinions recollides dels parisencs des de la massiva manifestació des de l' 11 de setembre 2012.

Porto ja uns quants mesos a París, capital centralista per excel·lència, i durant tot aquest temps m'he trobat amb la curiositat i les preguntes dels francesos (i d'altres nacionalitats vivint a França). El meu parlar en francès denota un petit accent mediterrani que a vegades els francesos no saben identificar. Quan els hi dic que vinc de Barcelona, se'ls il·lumina la cara! Hom diria que és la ciutat paradís, on la gent passa les millors vacances de la seva vida, i on el sol, la festa i la platja són tan meravellosos que els turistes queden aclaparats (no sé si us hi heu trobat amb aquesta reacció, però jo porto forces anys trobant-m'hi).

El cas és que la següent pregunta és "i tu què penses del què passa a Catalunya?". I m'ho pregunten com si esperessin que respongués qualsevol banalitat tranquil·litzadora del tipus que tot plegat no és res i que tot tornarà a la normalitat d' aquí a uns mesos. Però quan en canvi els hi dic “Sóc catalana i vull la independència”, els hi canvia la cara i em miren com si fos un indi d’una reserva americana, és a dir, com si haguessin vist per primer cop un espècimen nou i diferent.

Hem de precisar que a França, durant el segle XIX, es van encarregar d’aniquilar qualsevol diferència identitària al mateix temps que creixia el seu imperi.  A Espanya també ho van voler aplicar, però clar, és difícil que des de la Meseta puguis aniquilar els dos motors industrials que no parlen castellà (a més de tots els canvis amunt i avall de monarquia, república i guerres carlines). Avui França és un Estat híper centralista i això fa que els francesos tinguin opinions demolidores sobre les nacions que volen la independència. Per exemple, no poden veure els corsos, que són els més radicals. Els hi tenen una tírria desmesurada. En canvi, els bretons gaudeixen d’una certa simpatia lligada amb les tradicions i el folklore, que no són gaire perillosos mentre els bretons vulguin ser francesos. Amb els de la Catalunya Nord els ignoren, pobrets (i això que hi ha un equip de rugbi important!). I finalment amb els bascos, hi ha una opinió contradictòria. Durant la dictadura, França va fer la vista grossa amb els etarras com a col·laboració antifranquista, però des que Sarkozy va arribar al poder, s’han fet molts esforços per destruir la banda terrorista i es mira al País Basc amb un cert recel.

Tot això per dir que no m’he trobat a gaires francesos que recolzin la independència. De fet, s’ho miren amb incredulitat, com si fos una pataleta d’un nen petit, o com una rabieta oportunista ara que Espanya està sumida en la crisi. Alguns em pregunten amb interès, d’altres tallen la conversa perquè no els hi convenç el tema. Sobretot els hi interessa la qüestió de “podreu ser capaços de viure sense Espanya?”, la qual cosa ja deixa veure el seu nivell de coneixement sobre el tema. Espanya és un país que cau molt bé (malgrat la crisi) i no s’entén que hi hagi algú que en vulgui marxar.

La veritat és que les notícies sobre el malestar a Catalunya i la voluntat d’independència són relativament noves pels francesos. És a dir, els mitjans de comunicació internacionals s’han fet ressò del que passava a Catalunya a partir de la manifestació de l’11 de setembre, per tant, tota l’evolució des de la transició passant per l’Estatut segrestat i retallat no ha transcendit en els mitjans. Això fa que la opinió pública no entengui què passa i no se senti solidària envers els catalans. Si com diu el Martí Anglada, hem de tenir amics a Europa per ser independents, amb França no hi podrem comptar (de moment).