La independència de Catalunya vista des de França

Opinions recollides dels parisencs des de la massiva manifestació des de l' 11 de setembre 2012.

Porto ja uns quants mesos a París, capital centralista per excel·lència, i durant tot aquest temps m'he trobat amb la curiositat i les preguntes dels francesos (i d'altres nacionalitats vivint a França). El meu parlar en francès denota un petit accent mediterrani que a vegades els francesos no saben identificar. Quan els hi dic que vinc de Barcelona, se'ls il·lumina la cara! Hom diria que és la ciutat paradís, on la gent passa les millors vacances de la seva vida, i on el sol, la festa i la platja són tan meravellosos que els turistes queden aclaparats (no sé si us hi heu trobat amb aquesta reacció, però jo porto forces anys trobant-m'hi).

El cas és que la següent pregunta és "i tu què penses del què passa a Catalunya?". I m'ho pregunten com si esperessin que respongués qualsevol banalitat tranquil·litzadora del tipus que tot plegat no és res i que tot tornarà a la normalitat d' aquí a uns mesos. Però quan en canvi els hi dic “Sóc catalana i vull la independència”, els hi canvia la cara i em miren com si fos un indi d’una reserva americana, és a dir, com si haguessin vist per primer cop un espècimen nou i diferent.

Hem de precisar que a França, durant el segle XIX, es van encarregar d’aniquilar qualsevol diferència identitària al mateix temps que creixia el seu imperi.  A Espanya també ho van voler aplicar, però clar, és difícil que des de la Meseta puguis aniquilar els dos motors industrials que no parlen castellà (a més de tots els canvis amunt i avall de monarquia, república i guerres carlines). Avui França és un Estat híper centralista i això fa que els francesos tinguin opinions demolidores sobre les nacions que volen la independència. Per exemple, no poden veure els corsos, que són els més radicals. Els hi tenen una tírria desmesurada. En canvi, els bretons gaudeixen d’una certa simpatia lligada amb les tradicions i el folklore, que no són gaire perillosos mentre els bretons vulguin ser francesos. Amb els de la Catalunya Nord els ignoren, pobrets (i això que hi ha un equip de rugbi important!). I finalment amb els bascos, hi ha una opinió contradictòria. Durant la dictadura, França va fer la vista grossa amb els etarras com a col·laboració antifranquista, però des que Sarkozy va arribar al poder, s’han fet molts esforços per destruir la banda terrorista i es mira al País Basc amb un cert recel.

Tot això per dir que no m’he trobat a gaires francesos que recolzin la independència. De fet, s’ho miren amb incredulitat, com si fos una pataleta d’un nen petit, o com una rabieta oportunista ara que Espanya està sumida en la crisi. Alguns em pregunten amb interès, d’altres tallen la conversa perquè no els hi convenç el tema. Sobretot els hi interessa la qüestió de “podreu ser capaços de viure sense Espanya?”, la qual cosa ja deixa veure el seu nivell de coneixement sobre el tema. Espanya és un país que cau molt bé (malgrat la crisi) i no s’entén que hi hagi algú que en vulgui marxar.

La veritat és que les notícies sobre el malestar a Catalunya i la voluntat d’independència són relativament noves pels francesos. És a dir, els mitjans de comunicació internacionals s’han fet ressò del que passava a Catalunya a partir de la manifestació de l’11 de setembre, per tant, tota l’evolució des de la transició passant per l’Estatut segrestat i retallat no ha transcendit en els mitjans. Això fa que la opinió pública no entengui què passa i no se senti solidària envers els catalans. Si com diu el Martí Anglada, hem de tenir amics a Europa per ser independents, amb França no hi podrem comptar (de moment).