Avui, es fa estrany trobar-se amb una colla de joves on no hi hagi algun
d’ells que hagi marxat a l’estranger a buscar-se la vida. Les xifres són
al·lucinants: només a Alemanya van arribar uns 30.000 espanyols al 2012[1].
Per altra banda, observem que hi ha un gran nombre d’immigrants que tornen al
seu país d’origen (mal que mal, val més estar-se a casa).
No obstant, això no és un fet nou! Si ens posem a estudiar la història,
veurem com la humanitat ha viatjat d’una banda a l’altra buscant aliments i/o
refugi, és a dir sobreviure. Al segle XIX, es van arribar a les xifres més
altes d’immigració: es calcula que uns 50 milions d’europeus van fugir de la
misèria i de les revoltes socials, cap Amèrica, on esperaven fer-hi fortuna. És
una xifra enorme, però en realitat es calcula que només un 3,5% de la població
mundial del segle XIX era immigrant. Avui, però, aquesta xifra ha baixat fins
al 2,5%, fet paradoxal donat les facilitats en el transport i la comunicació
actuals.
El cas és que –simplificant molt– abans anàvem darrera la cacera i ara anem
darrera una oportunitat de treball. La immigració és inherent a la història de
la humanitat, i per tant trobo que no cal estranyar-se tant si els joves
emigrem a l’estranger. De fet, a Espanya no s’ha deixat mai d’emigrar perquè
durant el franquisme hi ha havien molts espanyols que venien a Catalunya i
molts catalans que marxaven a Europa. És més, segur que hi ha molts exemples de
fills d’immigrants espanyols nascuts a Catalunya que marxen a l’estranger a
buscar el que els seu pares o avis van buscar anys enrere.
Personalment, emigrar no ha suposat cap fet traumàtic ni angoixant. Al
contrari, m’agrada massa viatjar com per voler-me quedar a casa encara que la
situació econòmica sigui favorable. Tanmateix, voldria remarcar una cosa. Si bé
els fluxos migratoris són freqüents i normals (i per tant no haurien
d’estranyar-nos), cal precisar que és molt legítim poder trobar oportunitats a
casa seva sense haver d’emigrar. Quan l’emigració esdevé una obligació, estem
davant d’una “cagada” de l’Estat ja que no pot vetllar pel benestar dels seus
ciutadans. De moment, trobo que encara estem de bon humor davant del fet que
milers de joves professionals marxin. Però arribarà un moment en que ja no estarem
de bon humor, ja no ens farà gràcia que els nostres fills marxin, ja no ens
farà gràcia veure que tal o tal persona viu més bé a fora que a casa, que
l’Estat envelleixi i que hagi lapidat uns diners en formació i universitat que
s’estan aprofitant a fora. I llavors què farem?
[1] web del
324: http://www.telenoticies.com/noticia/2111434/economia/La-crisi-dispara-un-45-els-espanyols-que-marxen-cap-a-Alemanya
No hay comentarios:
Publicar un comentario